La paraula
“meditació” prové del llatí “meditatio”, que originalment indica una mena
d’exercici intel·lectual. Per això, a Occident, s’ha utilitzat el terme
“contemplació” per a un significat espiritual o religiós.
Per influència de
les tradicions orientals (Budisme, Taoisme, Ioga, Vedanta), el vocable “meditació” va tornar a adquirir
un ús popular encara que cal fer notar que aquestes pràctiques no són alienes a
la cultura occidental. Només cal recordar les escoles gnòstiques, els místics
cristians i també pràctiques similars a la tradició celta (com ho demostren
troballes arqueològiques).
Les tècniques de meditació poden classificar-se segons el seu enfocament. Hi ha mètodes actius o estàtics. De vegades es fan servir qualitats i formes (mantres, símbols psíquics, iantres, mandales, figures devocionals, visualitzacions) o no (meditar sobre idees abstractes, l’Ésser, l’Absolut). Es tracta d’una experiència vivencial que permet a cada persona trobar la pràctica que més s’ajusta a la seva idiosincràsia.
Diferents escoles esotèriques centren les seves pràctiques en aquests aspectes:
* Sentir el silenci interior.
* Aquietar la ment.
* Centrar-la per observar els fenòmens de manera objectiva.
* Potenciar la capacitat de visualització.
* Activar els centres d’energia interns.
* Aconseguir la identificació amb un arquetip ideal.
* Despertar nivells de consciència elevats.
Sigui com sigui, per descobrir la nostra veritable naturalesa aprenent a discernir amb claredat.