En un relat d’intriga pertanyent a “Relats dels vidus negres”, l’escriptor Isaac Asimov posa en boca d’un dels seus personatges el concepte de “somriure adquisitiu”. Es refereix al següent. Quan algú desitja posseir algun bé material i, després d’un cert temps, l’obté, els seus llavis adopten un somriure de satisfacció que atorga al rostre una expressió de lleugeresa, matisada segons el grau de desig, expectativa i cost.
Als coach, independentment dels mètodes que utilitzin per exercir la seva activitat en benefici dels seus clients, se’ls pressuposa que ho tenen tot controlat, que saben com evitar qualsevol problema, sobretot els personals i afectius. Tanmateix, ningú resta lliure del sofriment, fins i tot de patir algun trastorn provocat per un estat depressiu. També, un coach pot no aplicar en si mateix allò que aconsella a d’altres, perquè una situació personal se li escapa de les mans. De la mateixa manera un metge pot emmalaltir, un economista acabar arruïnat i un gran futbolista tenir una mala època en què sigui incapaç de marcar gol.
És en aquesta situació, però, quan un professional del coaching –a poc a poc i potser amb una mica d’ajut extern – té l’oportunitat única d’aplicar la seva capacitat de resoldre conflictes, mitjançant un autoajut de primera mà, reaprenent el que ja sabia, investigant de nou, experimentant sobre si mateix, amb la finalitat de refer-se de la seva crisi personal i allunyar la sensació de fracàs, de culpa, etc.
Si ho aconsegueix, sentirà una satisfacció molt profunda, una seguretat que el dotarà d’una confiança més grana l’hora de servir els altres.
El seu somriure adquisitiu apareixerà al seu interior, no com a resultat de l’obtenció d’un sobrevalorat assoliment material, sinó com a expressió màxima de la fe en l’esforç i la voluntat.
