L'equilibri

Quan desitgem aconseguir alguna cosa i volem harmonitzar-nos amb la nostra intuïció i ésser capaços d’identificar els missatges, els consells i les advertències que la vida ens envia constantment, el primer és adonar-se que els nostres pensaments, els nostres sentiments i les nostres accions s’han d’alinear per avançar junts cap a aquell objectiu. Aquestes tres coses esdevenen eines bàsiques i indissolubles quan es tracta de fer realitat un desig. Cal ésser-ne conscient ja que res no s’esdevé sense un esforç mínim.

Imaginem un arquer tensant l’arc i apuntant per disparar una fletxa.  L’arquer és el sentiment; l’arc, l’acció i la fletxa, el pensament. La correspondència perfecta i la unitat entre els tres permet encertar a la diana.

O, com s’explica en metafísica, l’ànima viatja oculta a l’interior d’un carruatge. El cotxer és la personalitat, que condueix tres cavalls: la ment (o pensament), el físic (o acció) i la sensibilitat (o sentiment). Si aquests tres segueixen diferents direccions, difícilment el viatger (l’ànima) podrà seguir el seu camí.

També cal tenir en compte que per atraure el que desitgem, cal prestar atenció a determinats principis ètics. Evidentment, si els nostres anhels perjudiquen un altre ésser, por la Llei de la Correspondència no obtindrem just el que demanem sinó alguna cosa que anirà en contra nostre. Per això, és important saber demanar i considerar, sempre, que s’ha d’anteposar l’equilibri i l’harmonia davant de qualsevol altra cosa.

La unió hipersensorial entre mare i fill

Fins els set anys, els nens es troben molt connectats amb les emocions i els estats d’ànim de la mare, com si encara fossin units a ella per un cordó umbilical invisible.

No en debades, la mare l’ha gestat al seu si durant nou mesos alhora que s’ha establert entre ells una relació més àmplia que la realitat biològica.

I és que entre mare i fill  flueix informació a nivells de percepció molt subtils. Aquesta relació té lloc en un pla psíquic més enllà del món fenomènic i, encara més forta quan no existeix figura paterna, es trenca quan el nen arriba als set anys. El fill és més conscient d’això que la pròpia mare.

Aquesta realitat es troba assentada a l’inconscient col·lectiu. Per això, moltes cultures practiquen un ritus d’iniciació en aquesta edat. Sense anar més lluny, aquest solia ésser, fins no fa gaire, el moment de prendre la Primera Comunió. Així, els espartans separaven  els nens de les seves mares quan aquests complien set anys per formar-los en el servei a l’Estat.

Val la pena d’aprofitar aquest vincle primigeni per transmetre al nen o nena molta alegria, serenitat i pau interior. D’aquí la importància que la mare estigui el més equilibrada i conscient possible.

Si no és així, mai no s’ha d’oblidar que un fill ve al món principalment a ensenyar alguna cosa als seus pares, a ajudar-los en la seva evolució interior, a assenyalar-los aspectes de les seves vides que ignoraven. Pocs progenitors tenen en compte això. Y haurien.