El laberint seria una il·lusió fenomènica que limita la nostra capacitat d’ordir un pla per escapar-ne.
Per guiar-se amb sensatesa per la vida, sí que és cert que hem d’utilitzar en un primer grau un raciocini el més estoic possible que ens distanciï de les dificultats que entorpeixen els mecanismes que han de guiar-nos per desconeguts passadissos i cambres secretes.
Així explorarem els límits de la nostra existència i podrem assenyalar els problemes de forma objectiva per avançar a l’encontre d’una solució als mateixos. Però mai no podrem escapar de les dificultats que constantment trobarem dins del laberint.
Per fugir del laberint és precís saber romandre-hi quiet. Nosaltres som els arquitectes que a cada moment afegim nous murs o repetitius racons foscos que transitem a cegues. I el laberint deixa d’ésser una sòlida construcció mental quan abandonem tota recerca concreta. Quan ens distanciem de nosaltres mateixos per tal que les emocions, les il·lusions i els desitjos no formin barricades de confusió davant nostre.
Per tal de no trobar-nos atrapats a l’interior del laberint hem de ser capaços d’anar modificant la nostra percepció del món sense el món. La raó ens guiarà i amb ella destruirem el monstre que habita dins del laberint, però amb la raó no podrem construir ales per escapar volant d’una obra d’enginyeria tan complexa. Perquè la raó també posseeix una limitació per assolir la veritable comprensió de les coses.
Quan la ment atura el flux borrós de pensaments inofensius, apareix una consciència global que es fon amb el canvi constant.
* Una ment racional delimita qualsevol problema o conflicte i agilitza la presa de decisions per realitzar un plantejament sobre quin camí convé prendre per a la seva resolució.
* Una ment entrenada en la meditació és una obertura a la percepció de tot allò que no es troba limitat pel món fenomènic.
Ambdues haurien d’ésser una. Espelma i flama. Música i vibració.
